Pijus' Map of visited countries

(appearing in visited order...): Spain, UK, France, The Netherlands, Norway, (Frankfurt airport in Germany not counted), New York, Venice.

Callan Mulvey

He was one of my childhood's loves. Do you remember him as Drazic in the australian tv-serie "Heartbreak highs" (Rompecorazones) ? ... Don't know why, but after many years, today I thought: what happened to him? Anyway... I still think he is awesome!

Desperate Housewives strikes again !!!

Si si si si si !!!!!! Per fi, la segona temporada d'una de les millors sèries de televisió que he vist últimament (moltíssimes gràcies, Mala, per haver-me-la recomanat....) TORNA A LA PROGRAMACIÓ de la cadena pública (ésa que pagamos todos) TV1 el dijous 23 a les 22:00 h !!!!! Una retrobada que no us podeu perdre!!! I en la qual, per cert, crec estar MOLT segura que es desvetllaran trames que jo ja vaig avançar en l'últim capítol de la primera temporada (véase el tema "marit de la Bree").
Que la disfruteu !!!

Feeling much better, now...

Not still 100% , but much better now, after nearly two days in bed throwing up everything! (...alimentary intoxication? an enteric virus?). Anyway....Pijus is recovering from gastroenteritis! Yoo hoo !!!

Que c'est triste, Venice...

Doncs sí....amb motiu dels Carnavals i dels meus 25 anys, vaig agafar-me 9 dies off i em vaig aventurar cap a la bella Venezia. Dissabte 11 de febrer: vaig treballar pel matí (com cada dissabte) i, res més tancar la nova flamant porta automatitzada de la farmàcia, vaig marxar amb la maleta arrossegant en busca d'un taxi. Feina fàcil: just al carrer de sobre hi ha una parada, així que de seguida vaig ser-hi a dintre. Un taxista molt simpàtic i viatger: vam estar parlant (bé, de fet ell m'explicava els viatges que havia fet per Itàlia, Egipte, Escandinàvia....i jo escoltava -sí, encara que sembli difícil de creure, jo estava massa precupada per no perdre el vol que sortia al cap de pocs minuts com per posar-me a xerrar...-). Vam arribar al Prat al cap de 30 minuts, més o menys, i l'home, no tan sols em va estrènyer la mà quan ens vam acomiadar, sinó que, a més, no em va cobrar ni el plus d'aeroport ni de maleta, així que li vaig deixar una propina més ampla del que pensava deixar-li. Pas següent: facturar la maleta i trucar a casa per dir que tot anava bé. Un cop localitzada la porta de sortida (molt a prop de la que vaig fer servir per anar a Nova York...), vaig al lavabo a fer la foto oficial "d'abans de la sortida de l'avió" (pels que no sapigueu de què parlo, mirar els meus sets de "New York" i "Venezia" de flickr i veureu que la segona foto és sempre des del mateix lloc....). A partir d'aquí venen unes....dues hores d'espera (la tripulació de l'avió no havia arribat de l'altre vol i hi havia retard...) en què els que estavem asseguts a la sala d'espera ja no sabíem a qui mirar ni què fer....en aquests moments soporífers va ser quan vaig conèixer l'Alba, una noia que anava a Venècia a veure el seu nòvio (que era d'allà) i que treballava a una botiga de moda (molt coneguda, per cert...amb nom italià) de l'Avinguda Diagonal. Després de xerrar vam quedar que algun dia podríem fer un cafè, cosa que encara no hem fet, més que res perquè només em ve de pas els dilluns, i sempre vaig tard per anar a la facultat, així que....però bé, no se sap mai. Només comentar un fet que després tindrà una certa rellevència: davant meu, hi havia asseguda una parella catalana amb qui vaig intercanviar un parell de mirades tipus: vaja! encara hem d'esperar 35 minuts més...?!.

Per fi l'avió es va enlairar per aterrar, una hora i 45 minuts més tard, a l'aeroport de Venècia. Allà, esperant les maletes, parlo una estoneta amb una noia brasilera que ha arribat des del País Basc en busca d'un carnaval diferent al que està acostumada i em torno a trobar amb l'Alba, a qui no veia des que vam pujar a l'avió, que em diu que m'havia estat buscant per donar-me el seu mòbil, per si necessito res. Ho fa i em pregunta cap a on vaig, perquè el seu nòvio la ve a recollir en cotxe i em pot portar, però vaig cap a l'extrem contrari...mala sort. Jo també li dono el meu mòbil i tornem a comentar de veure'ns un cop arribem a terra català. La seva maleta arriba molt abans que la meva, però tot i així s'espera fins que jo tinc totes les meves coses. Sortim a fora i ens acomiadem. El meu viatge havia començat força bé.

Molt poca gent a l'aeroport...per fi trobo la finestreta on m'havia d'adreçar per comprar el bitllet pel vaporetto que em portarà fins a la Sereníssima. 10 euros...els pago i surto fora "a l'esquerra", tal com m'havien indicat. Negra nit, un fred que gelava i ningú pel carrer. Camino per una mena de túnel arrossegant la maleta i amb ganes d'arribar ja al meu hotel....el túnel s'acaba...un creuament de carrers...una indicació pel vaporetto...la segueixo...un camí, aquesta vegada descobert, tipus peli de por...només se sentia el soroll de les rodetes de la maleta sobre l'asfalt...el camí en qüestió dura uns 10 minuts...per fi arribo al final i m'alleuja veure que hi ha més gent esperant a la parada del vaixell....això deu voler dir que no m'he equivocat i he arribat a bon port! (mai millor dit). Esperem uns 5 minuts i de seguida arriba el transport que ens portarà al final del nostre trajecte. Embarquem i començo a parlar amb la parella de catalans que tenia davant a l'aeroport. També van a San Marcos i es quedaran només fins dilluns pel matí. Jo encara no ho sé, però me'ls tornaré a trobar de nou al dia següent, passejant pels mercats de Rialto i a uns grans magatzems...el món és petit (i Venècia encara més!). Per fi arribem a San Marcos, després de navegar durant 1h 10 minuts per les aigües fosques que vorejen la llacuna i sense gaire cosa a veure (els vidres del vaporetto no podien haver estat més bruts) i allà està, impassible davant meu....quasi podríem dir que és una de les raons per les quals em vaig decidir a fer el meu viatge: Santa Maria della Salute, il.luminada per la lleugera llum que li arriba des dels fanals i custodiada per una munió de gòndoles. La primera foto des de terres venecianes no podia ser una altra! Acte seguit, busco sense èxit el meu hotel...al final, un home molt amable m'ajuda a preguntar a altra gent com el puc trobar i m'acompanya fins a la porta. Sempre hi ha bona gent a tot arreu, eh...?

A partir d'aquí, els dies van transcórrer entre esmorzars copiosos, dies sencers caminant per carrerons humits i deserts, fent fotos sense parar, menjant poc i malament (tot molt car...caríssim...), dibuixant molt poc, perquè seure a un cafè era prohibitiu i de seguida s'omplia de gent i havies de marxar, i fer-ho a l'aire lliure era molt difícil (tot i que les poques vegades que vaig fer esbossos va ser així...), perquè no podies seure, ja que els bancs estaven sempre mullats (sí, vaig enxampar el típic clima venecià boirós, plujós i trist...) i estar dempeus, amb el gorro, els guants, el vent i sense sentir-te el nas del fred que feia no era gaire còmode. Ja sé que si en Van Gogh hagués estat al meu lloc ho hauria fet igualment, però potser jo no tinc tanta vocació com ell. Doncs com us deia, no explicaré dia per dia perquè tampoc va passar res tan important com per fer-ho, però el que sí que vull relatar és el que em va passar el dia que vaig decidir anar a Castello (com la província de l'Adrià, però pronunciat diferent...). Els que hagueu estat a Venècia sabreu que hi ha molts carrers que sembla que vagin a algun lloc, però un cop arribes al final et trobes amb un canal i has de recular (i pels que no jo sabíeu, ara ja ho sabeu! què bé, eh? lo que se aprende leyendo un blog!). Doncs bé, jo em trobava en aquesta situació una tarda plujosa de febrer: havia seguit com uns tres carrerons que sempre acabaven o en una tàpia o en un canal i darrera meu hi havia una dona que anava seguint les meves passes. Vaig agafar un altre carrer estret i, com no, em vaig tornar a trobar amb les aïgues verdes, així que em vaig donar la volta i, de sobte, la cara d'aquella dona rossa em deia: "is there no way out?". Així va començar una llarga conversa durant la qual em va explicar que era la propietària d'una d'aquestes agències que organitzen viatges per a la gent amb possibilitats (quin eufemisme, oi...?) de l'upper side novaiorquès, que vivia casada amb un sicilià de nom Carmelo, a caball entre la Toscana i Nova York i que visitava 10 vegades l'any Venècia, ciutat que li agradava moltíssim. Em va explicar la història de l'Arsenale i vam fer un agradable passeig durant el qual vam poder visitar el seu interior. Quan la tarda ja començava a caure, i després de fer unes quantes fotos, em va convidar a un te amb galetes al luxós hotel Danielli! (Titi, chúpate ésa! jejeje), cosa que no oblidaré en la vida! Mai havia estat en un lloc amb tanta classe i tan ostentós -en el bon sentit de la paraula-! Quan ens vam acomiadar, vam fer l'intercanvi de mails i telèfons de rigor i vam quedar que si algun dia venia a Bcn (ciutat que li encantava i que ja havia visitat 3 vegades), em trucaria per dinar i que quan jo tornés a NY faria el mateix per veure'ns . Ara recordo que li vaig dir que li enviaria les fotos que havíem fet juntes....a veure si aquesta nit no se m'oblida fer-ho! També comentar que aquest dia va ser el dia en què em canviava d'hotel i que, PER FI, vaig aconseguir parlar amb la companyia aèria per evitar que m'anulessin el vol de tornada (vaig comprar dos paquets de vol perquè em vaig equivocar en les dates del Carnaval i clar, hi havia un vol d'anada que no feia servir, perquè jo ja estava a Venècia en aquelles dates...). El segon hotel no estava tan ben localitzat com el primer (que era a 6 passes exactes des de la Piazza San Marcos) ni tenia televisor de pantalla plana ni una finestra que donava a un canal per on circulaven les gòndoles; més aviat era una buhardilla en un quart pis al qual s'hi accedia sense ascensor, amb les parets folrades de tela rancia tipus Cuéntame a lo barroco i que tenia el lavabo enmig de l'habitació. Però amb els dies m'hi vaig acostumar (ja se sap que el pas del luxe a la vida bohemia costa una mica al començament) ;-) però suposo que el fet que pertot arreu hi haguéssin fotos del Marcello Mastroiani, del Pavarotti i altra gent de l'espectacle i l'art signades i agraint la cordialitat als membres de l'hotel hi va ajudar força! jejeje Tot i que, o les seves habitacions eren MOLT millor que la meva, o realment van estar-hi quan eren encara desconeguts i no tenien gaire recursos! ;-) Al bar de l'hotel vaig conèixer una pintora japonesa amb qui vaig esmorzar dos dies, de nom Kazuko, i que només parlava japonès i molt poc anglès (sí, la conversa va ser dura!) que havia arribat a la ciutat per pintar i que inaugurava una petita mostra dels seus treballs, a la qual em va convidar, molt a prop del teatre La Fenice, i una companyia de ballet travestit de Nova York que actuaven a un teatre de Rialto. Sí, ja ho sé, durant la meva estança a Venècia semblava que la Gran Manzana em perseguís allà on jo anés!

Pel que fa als Carnavals....molt maco. Són d'aquelles coses que s'han de veure i viure en primera persona (ja sigui del plural o del singular), perquè l'obertura és espectacular: tot està molt treballat i estudiat i ho viuen amb moltíssima passió. Espectacles piro-musicals, balls, desfilades de màscares i vestits, samba al carrer....tot molt maco. Al segon dia, però, la cosa comença a agobiar una mica, perquè les màscares tornen a ser les mateixes que has perseguit (juntament amb fotògrafs acreditats d'arreu del món...) el dia anterior i per fer 100 metres et pots estar tranquil.lament 15 minuts, mentre et van empenyent. Però això sí, els dies d'abans, van ser increïbles. La sensació de perdre't pels carrers, aventurant-te a la sort, sense saber ben bé on acabaras, mirant botigues de màscares, petits cafès i l'anar-i-venir de venecians i turistes per, després, mirar el senyal escrit a una paret que t'indica el camí que has d'agafar per arribar a San Marcos, seguir-lo i descrobrir més botigues i petits racons per on no passa ningú, tenint en tot moment l'estela de Santa Maria della Salute a dues pases, no es pot explicar si no s'ha viscut. Com diu el meu amic Adrià, és increïble pensar que estas caminant per uns carrers i visitant una ciutat que continua quasi exactament igual que fa 200 anys!.

Potser 9 dies van ser masses (segur), però és el típic lloc on tornaria un cap de setmana amb millor temps si trobés una oferta bona, simplement per dedicar-me a seure i dibuixar...i possiblement també per visitar el cementiri, San Giorgio i la basílica de San Marcos de nou, perquè crec que em vaig deixar alguna cosa...però si no, puc estar tranquil.lament 1 any o 2 o 5 sense tornar-hi, perquè un cop vist, no hi ha pressa per tornar a gaudir de la seva melancòlica atmosfera.

Ciao, bella Venezia!

Tirititrau trau trau... Enrique Morente al Palau!

Passió espanyola, cante jondo puro y duro i fussió flamenca van eclosionar al modernista Palau de la Música de Barcelona el passat dimarts 7 de febrer de la mà d'un dels grans cantaors del nostre país, qualificat pels principals crítics i flamencòlegs com "un innovador audaç, fidel i investigador de tot allò tradicional, treballador incansable en la revitalització del seu art i posseïdor de meravelloses facultats a l'hora d'assolir en el cante, l'harmonia idònia entre cap i cor". Amb aquesta tarjeta de presentació no és d'estranyar que el Palau estigués ple de gent disposada a vibrar amb la fussió entre l'art flamenc i les composicions de García Lorca, Machado i Hernández, entre d'altres. Envoltat en tot moment de magistrals músics (especialment el percussionista; un plaer sentir-lo tocar tant el cajón com la bateria com els bombos...) i de la seva potent i sesgada veu, el maestro (com li cridaven des de les grades) Morente va deixar content tothom en un concert que va allargar-se durant més d'una hora i mitja, fent gala del seu sentit de l'humor i de la seva capacitat per apropar-se a la gent i posar-se-la a la butxaca; mantenint l'entregat públic en tensió, penjant d'un fil, en els moments en què feia sortir el seu cante més jondo, deixant-se la pell i l'ànima en cada nota que escapava de la seva laringe.
Al final, dos bisos amb el públic dempeus aplaudint i aquell bon sabor de boca que es nota en l'ambient.
Tot i que no em considero una seguidora ni del flamenc ni d'Enrique Morente, va ser una experiència molt bona...escoltar tot tipus de música i no tancar-se a res, sempre i quan es faci amb art, passió, sensibilitat i ganes, és un dels meus lei-motivs. Quan és així, es converteixen en experiències molt enriquidores i que ens ajuden a formar-nos el nostre propi criteri i el nostre bagatge socio-cultural i personal.

La Aurora de Nueva York gime.... como tú, maestro!