Tirititrau trau trau... Enrique Morente al Palau!

Passió espanyola, cante jondo puro y duro i fussió flamenca van eclosionar al modernista Palau de la Música de Barcelona el passat dimarts 7 de febrer de la mà d'un dels grans cantaors del nostre país, qualificat pels principals crítics i flamencòlegs com "un innovador audaç, fidel i investigador de tot allò tradicional, treballador incansable en la revitalització del seu art i posseïdor de meravelloses facultats a l'hora d'assolir en el cante, l'harmonia idònia entre cap i cor". Amb aquesta tarjeta de presentació no és d'estranyar que el Palau estigués ple de gent disposada a vibrar amb la fussió entre l'art flamenc i les composicions de García Lorca, Machado i Hernández, entre d'altres. Envoltat en tot moment de magistrals músics (especialment el percussionista; un plaer sentir-lo tocar tant el cajón com la bateria com els bombos...) i de la seva potent i sesgada veu, el maestro (com li cridaven des de les grades) Morente va deixar content tothom en un concert que va allargar-se durant més d'una hora i mitja, fent gala del seu sentit de l'humor i de la seva capacitat per apropar-se a la gent i posar-se-la a la butxaca; mantenint l'entregat públic en tensió, penjant d'un fil, en els moments en què feia sortir el seu cante més jondo, deixant-se la pell i l'ànima en cada nota que escapava de la seva laringe.
Al final, dos bisos amb el públic dempeus aplaudint i aquell bon sabor de boca que es nota en l'ambient.
Tot i que no em considero una seguidora ni del flamenc ni d'Enrique Morente, va ser una experiència molt bona...escoltar tot tipus de música i no tancar-se a res, sempre i quan es faci amb art, passió, sensibilitat i ganes, és un dels meus lei-motivs. Quan és així, es converteixen en experiències molt enriquidores i que ens ajuden a formar-nos el nostre propi criteri i el nostre bagatge socio-cultural i personal.

La Aurora de Nueva York gime.... como tú, maestro!