La meva caixa...
Segurament tots tenim una caixa...a vegades de cartró, a vegades de fusta...a vegades...a vegades ni tan sols l'hem visualitzada mai físicament, així que no sabem de quin material està feta ni quin color té....però tots tenim aquell espai tancat on arxivar tots aquells sentiments, records, pensaments, idees...que volem oblidar i que ens agradaria que no haguéssin existit mai.
Sovint ni tan sols recordem que hi és, allà, en la foscor, ocupant una part de la nostra ànima....tot i que poc a poc l'anem omplint de coses que necessitem oblidar per tal de poder continuar vivint .... Però un dia, sense esperar-ho, veiem una imatge, escoltem una cançó o sentim una frase coneguda i de sobte, tota la càrrega emocional acumulada a la nostra caixeta, que crèiem tan ben tancada, salta pels aires violentament i ens envaeix sense que ni tan sols siguem capaços d'adonar-nos del que està passant...i ens omple de records que volíem oblidar, impregnant-nos per complet...des de les ungles dels dits dels peus fins a la punta de les orelles... I llavors tornem sobtadament enrera, mentre un suor fred ens recorre de dalt a baix per sota de l'espinada, com si milions de pedretes gelades estiguessin trencant-se sota la nostra pell...i sembla mentida que el temps hagi passat...i sembla que tots els dies en què disfutàvem de la vida i de tot el que ens oferia no hagin existit mai, perquè de sobte hem tornat al punt de partida....a aquell punt que tant ens havíem esforçat en oblidar, en col.locar ben al fons de la nostra caixeta....de nou....
I tornem a començar...a recollir tots els pensaments i tornar a guardar-los a la nostra caixa...un darrera l'altre....intentant no pensar-hi massa. Precintem la caixa amb força per assegurar-nos que no es torni a obrir i estem convençuts que aquest cop ressistirà (diuen que cada cop que s'obre, la caixa es reforça...), però segurament arribarà un dia que la caixa es tornarà a obrir, ja sigui perquè el nostre subconscient recordi la seva existència i el que hi ha acumulat o perquè el pes dels records es faci tan insuportable que la tapa torni a cedir i a saltar violentament pels aires...i llavors haurem de tornar a començar, tornar a depurar-nos de nou, tornar a construir el puzzle de la nostra ànima amb les peces que s'han trencat....fins a la pròxima....o fins mai més....no se sap mai....
...algú sap on puc trobar una caixa de ferro...?
Sovint ni tan sols recordem que hi és, allà, en la foscor, ocupant una part de la nostra ànima....tot i que poc a poc l'anem omplint de coses que necessitem oblidar per tal de poder continuar vivint .... Però un dia, sense esperar-ho, veiem una imatge, escoltem una cançó o sentim una frase coneguda i de sobte, tota la càrrega emocional acumulada a la nostra caixeta, que crèiem tan ben tancada, salta pels aires violentament i ens envaeix sense que ni tan sols siguem capaços d'adonar-nos del que està passant...i ens omple de records que volíem oblidar, impregnant-nos per complet...des de les ungles dels dits dels peus fins a la punta de les orelles... I llavors tornem sobtadament enrera, mentre un suor fred ens recorre de dalt a baix per sota de l'espinada, com si milions de pedretes gelades estiguessin trencant-se sota la nostra pell...i sembla mentida que el temps hagi passat...i sembla que tots els dies en què disfutàvem de la vida i de tot el que ens oferia no hagin existit mai, perquè de sobte hem tornat al punt de partida....a aquell punt que tant ens havíem esforçat en oblidar, en col.locar ben al fons de la nostra caixeta....de nou....
I tornem a començar...a recollir tots els pensaments i tornar a guardar-los a la nostra caixa...un darrera l'altre....intentant no pensar-hi massa. Precintem la caixa amb força per assegurar-nos que no es torni a obrir i estem convençuts que aquest cop ressistirà (diuen que cada cop que s'obre, la caixa es reforça...), però segurament arribarà un dia que la caixa es tornarà a obrir, ja sigui perquè el nostre subconscient recordi la seva existència i el que hi ha acumulat o perquè el pes dels records es faci tan insuportable que la tapa torni a cedir i a saltar violentament pels aires...i llavors haurem de tornar a començar, tornar a depurar-nos de nou, tornar a construir el puzzle de la nostra ànima amb les peces que s'han trencat....fins a la pròxima....o fins mai més....no se sap mai....
...algú sap on puc trobar una caixa de ferro...?
posted by Carme Padró @ 23:45
4 Comments:
les caixes de ferro, no són bones, el millorés que tot surti, o que no hi hagi caixa!!!!
Que t'ha passat!!!!!?????
Res.....ahir vaig tenir un d'aquells dies en què et venen coses al cap i aquella inevitable pregunta de: "què hauria passat si....?" o "i si jo no hagués....?" i vaig pensar en escriure aquest comentari. Un amic meu em va explicar una vegada que ell té una manera similar de veure-ho, però en comptes d'una caixa, ell recorre a la imatge d'un arbre al qual estem lligats per una corda elàstica que ens deixa anar avançant fins un moment en què tira de nosaltres i ens torna a col.locar on érem al començament, és a dir, enganxats a l'arbre. La veritat és que la seva imatge també està molt bé, però trobo que té un punt més trist que la meva, ja que ell dóna per suposat que mai ens lliurarem del lligam que ens uneix a l'arbre i jo deixo la qüestió una mica en l'aire....
Gràcies per anar llegint el meu blog! (has vist que ja gaudeixes de link i tot....?) ;-)
Hey hey hey, dear Mordelia!
How are you....?! Yes, it's been a while since you jumped in my blog for the last time, but I see you are back for good, now! ;-)
No, I hadn't read the tales you mention in your comment YET, but I just took a look at my Capote's book and I noticed that they are from his last period, so they are still waiting for me to read them, but I'll do it soon (the short stories are collected in chronologycal order, so I'm still on the way!). By the way, one of the best short stories I've ever read is "Autopista al Sur", by Julio Cortázar. Just amazing! Look for it, surely you'll like it! (we seem to have a really similar taste, right...?) ;-)
You mentioned last week you realized you always wanted to be a newyorker? How's that?! Did you go there or something...??!!! I have to say that I completely agree with you! Although I think it's much much much better being a catalan who just live in New York (in other words....an adopted newyorker) than a genuine newyorker-born! Much better to have the Barcelona's background!!!
(...didn't you go to Barcelona on holidays....? really looking forward to see the pics !!!) ;-)
A big kiss!
Pijus
PS: "coffee and film or whatever?" Sure! :-)
Paul Auster? I recently bought myself a comic of the first part of his New York's trilogy ..."City of glass". Pretty good, although a bit confused and weird! Maybe I'll have to read the regular novel in spite of any adapted comic! :-)
The problem is that I'm quite inconstant in reading and I can't read every day, even if I really like the book, so I need short novels that doesn't long too much, because otherwise I get lost very easily! But I'll look for it! :-D
Cheers!!!
Post a Comment
<< Home