Whisky (o tres tipus de solitud)

Podríem definir la pel.lícula Whisky amb la paraula Rutina (o almenys és la que m'ha passat pel cap just després de sortir del cinema). A través de les seves quasi-dues-hores de durada, se'ns explica com la vida monòtona, gris i trista (els personatges quasi únicament somriuen quan han de dir la paraula que dóna nom al film) de dues persones es veu alterada per una tercera peça que entra en escena per passar amb ells un cap de setmana. Tot i que a primera vista pot semblar un drama, la pel.lícula té molts punts de comèdia, la majoria derivats del propi dramatisme, irònicament.... i té un ritme bastant àgil (no vaig mirar el rellotge en cap moment i això, tot i que no ho sembli, és un molt bon indicador...). És curiós pensar que la vida que porten els personatges, que sembla TERRIBLEMENT aburrida i rutinària (i ho sembla perquè, efectivament, ho és...) i que, en un principi, podem pensar que és fins i tot exagerada, pot ser la de milers de persones amb qui ens creuem al metro, als carrers de la ciutat o que seuen al costat nostre al bar o al cinema, per exemple. Si ens parem un moment a pensar-ho, realment hi ha molts homes grisos al món.

En definitiva, tot i que potser no és la millor pel.lícula que he vist últimament, és una molt bona opció per passar una estona entretinguda i per veure un retrat, des del meu punt de vista, molt ben elaborat de les relacions i la societat humanes i gaudir del gran treball interpretatiu dels tres actors principals.

Ja em direu què us ha semblat si al final em feu cas i aneu a veure-la al cinema!